Parlem de la república

Una teoria (fosca) sobre els plans d’ERC (ampliacio -1-)

Anuncis

Fa temps que molts es (ens) pregunten (m) quina es la agenda real dels partits polítics, i en els últims temps especialment d’ERC. Avui vull explicar una teoria (fosca) que a mes d’un pot haver-li ha passat pel cap, però que no he vist que ningú hagi gosat explicar-la clarament. Abans de començar vull deixar CLAR que quan parli de partits polític concrets NO estaré parlant de la seva militància, ni de tota la organització, m’estaré referint a les elits dirigents i, tot i així, NO A TOTS els dirigents, sinó a una part de les direccions que d’una o altra manera aconsegueixen manipular i dirigir a la resta de la organització cap el lloc on aquests pocs volen anar.

Fins no fa gaire ningú tenia cap dubte de que el partit independentista per excel·lència era ERC, per història, per programa i pels seus discursos públics. Si se li podia trobar una taca negra en un expedient impol·lut, sent molt primmirat, podríem parlar dels tripartits i al seva relació amb els seus socis de govern del moment, tot i així es molt discutible que tots els militants d’ERC estiguessin d’acord en això, estic segur de que majoritàriament troben perfectament justificable i acceptable la participació del partit en aquells dos governs.

La meva teoria, temps al temps, comença a fer-se visible al voltant del segon semestre del 2014. Recordeu, es l’any del 9N. Aquella dat va estar precedida de encontres i desencontres entre, bàsicament, quatre partís/coalicions: CiU (Artur Mas), ERC (Junqueras), ICVEUiA (Herrera) i CUP (Fernández). Quan tothom esperava, d’entrada, que tots quatre acordessin amb facilitat una pregunta binaria i una data per a la consulta, no va ser en absolut així. El primer en despenjar-se del acord final, després complicar la pregunta amb la col·laboració d’UDC (Duran) va ser ICVEUiA. Despres ERC va estar que si sí, que si no, que si no se, i finalment va donar un suport relatiu i de mala gana al acord, recordeu que va ser aquella legislatura en la que se li va demanar de forma clara entrar al govern, per tal de tenir un govern fort per fer front al repte de la consulta, i ERC es va cansar de donar excuses per no fer-ho (tacticisme electoral?), Recordeu la imatge del dia 9: David Fernàndez i Artur Mas abraçant-se després del èxit de la consulta, Mas i Fernández, no Mas i Junqueras, una abraça entre els políticament mes allunyats, no entre els que tenen un espai amb frontera comuna. Un detall curiós que va fer portades per tot arreu. Tot plegat us pot semblar irrellevant, però tot comença en els petis detalls, en les petites decisions. Qui li havia de dir a ERC que la súper dreta autonomista de CiU, liderada pel burges autonomista d’Artur Mas acabaria, realment, una consulta sobre la independència de Catalunya.

Següent moment, anem de nou a eleccions, Artur Mas proposa en conferència una candidatura unitària, una llista del President, amb ERC i tothom qui s’hi vulgui afegir. Poc després Junqueras fa una contra-conferència en la que “de facto” abjura de la llista del President, va ser aquell dia en que davant del “convidat” President Mas tot l’auditori va cridar “President, President” … dirigit a Junqueras, no a Mas. Mals senyal, tot semblava anar de mal borràs. Els partits, la ANC i altres entitats van començar unes tandes frenètiques de negociacions (recordem que encara no s’havien convocat eleccions), recordo moltes tardes de la premsa fent guàrdia a Palau a la espera d’una fumata blanca que no arribava. ERC seguia entestada en el seu separats sumem mes i convençuda de que si s’avançaven eleccions guanyarien folgadament. I va arribar el “xantatge” del President Mas a Junqueras, en un apart de la última reunió li va dir a Junqueras (això accepta tothom com a bo i es la versió que sempre ha filtrat ERC): “Si voleu que avanci eleccions, anem junts per fer un govern fort, si no anem junts no avanço eleccions, i al acabar la legislatura, ja veurem on som”. I ERC va donar el “xantatge” com a bo i va claudicar a l’envestida presidencial. Havia nascut Junts pel Sí, es van avançar eleccions.

Pocs mesos després arriben les municipals, molts esperen la reedició de Junts pel Sí a la ciutat de Barcelona, però separats sumem mes i les enquestes ens son molt favorables, Un ritornelo que sobreviu a tot, incloses les derrotes electorals. No hi va haver llista conjunta i Barcelona es va perdre per als independentistes, però mai ningú d’ERC a volgut reconèixer que anar separats va estar un error fatal, de fet ERC ha estat tota la legislatura mirant de trobar una excusa bona per pactar amb Colau (mínim) i refer parcialment el tripartit barceloní, però els processos electorals, la situació del país i les decisions de Colau ho van fer impossible de justificar davant la opinió política catalana.

El Govern de la Generalitat entre tan seguia fent camí, poc abans de les municipals la CUP va obtenir el pas al costat del President Mas, la presentació d’un candidat poc conegut (Puigdemont) per ala presidència i finalment va ser investit, havia nascut una mena de mite (ningú n’era conscient llavors) el MHP Carles Puigdemont. H dit que el Govern feia el seu camí, però el feia intentant superar tota mena d’obstacles, el primer va sorgir de seguida, els pressupostos, la CUP no els va votar, Puigdemont diu que si no hi ha pressupostos hi ha eleccions, la CUP es queda perplexa, el President fa moció de confiança i legislatura i pressupostos tiren endavant. Queden menys de 18 mesos per esgotar la (curta) legislatura i hi hem afegit un nou repte, Acabar fent un referèndum vinculant sobre la independència (SÍ o No) de Catalunya, peti qui peti. Molts, molts (a Madrid i a Barcelona) esperen que en qualsevol moment el mon convergent de Junts per Catalunya dirà prou i es plantarà, però no, si al CUP o ERC apretaven, el President Puigdemont contestava som-hi! Ni a Madrid ni a Barcelona (molts, molts) s’ho podien creure, fins a on aguantaran?, es preguntaven. Abans de convocar el referèndum se’n desmarcaran, ja veureu, i no, abans de la data del referèndum se’n desmarcaran, i no, el dia del referèndum si la cosa pinta bastos l’aturaran, ja tindran excusa, i no. A Madrid i a Barcelona molts es fregaven els ulls, els convergents fets un hooligans independentistes, inaudit! De fet, com de passada, us vull recordar que ja feia mesos (abans del 1O) que a Madrid i a Barcelona molts ja havien decidit que els moderats, els confiables eren en realitat els independentistes de sempre del autonomisme del 78, i no els neo-independentistes aquests de la antiga convergència que havien embogit del tot. Suposo que tots recordeu aquells gestos amables de Soraya a Madrid quan el vice-President s’hi desplaçava per parlar de finançament i economia, mentre al mateix temps es deien pestes del boig Puigdemont. Oi que ho recordeu? Cert es que un cop fet l’1O d’octubre ja no es va fer cap intent de fer distincions i els bojos ja eren tots al Govern de la Generalitat. I així es va acabar la legislatura: 155.

No se si cal que us refresqui la memòria del que ha passat des del 155 fins aquí, caldrà sacrificar Puigdemont, no cal fer un govern de restitució, cal eixamplar la base amb comuns i socialistes i ara alguns diuen que ERC donarà els vots en la moció gratis et amore. Avui ningú sap (o es creu) si ERC es encara independentista o ha decidit retirar-se a la caserna d’hivern del autonomisme a esperar temps mes feliços i millors, perquè el missatge es tan confús que sembla que ni els propis diputats d’ERC a la metròpoli estan d’acord en el diagnòstic.

I ara si, ara us diré la meva teoria (fosca), es possible que ERC penses que realment no era possible proclamar la independència, i encara menys que la dreta catalana, sincerament, hi ajudes a arribar-hi, ni ara ni mai, i que per tant nomes calia anar fent el camí i anar prement l’accelerador independentista perquè la dreta digues prou i fos (finalment) desemmascarat l’engany convergent, Junqueras i ERC serien els herois del intent independentista malbaratat pels mentiders convergents i en aquests moments difícils nomes quedaria la opció de replegar-se, ajuntar forces d’esquerra en un projecte comú i mes endavant, en el moment oportú tornar-ho a intentar, d’aquí uns anys, de fet. El problema es que el malvats convergents s’han mantingut ferms, a la presó i l’exili, que ara per ara son mes creïbles que ERC i el que es pitjor, el partit no ha estat, ni tan sols, capaç de canviar la justificació del canvi de rumb, simplement ha tallat la part que deia: Degut a la traïció de la dreta al projecte republicà, ara… La resta del missatge l’ha mantingut intacte.

Però no us enfadeu, ja sabeu, jo de política no tinc ni idea.


AMPLIACIÓ (1): Àudio de conversa intervinguda per la GC entre Josep Lluís Salvadó i Raúl Múrcia sobre visita de na Elsa Artadi, per ordre del President Puigdemont, per tenir informació de la evolució dels preparatius per l’1O i com decideixen amagar la informació de que les coses no estaven preparades, tot per protegir a ERC, Junqueras i Economia de possibles critiques per no complir amb les seves obligacions/responsabilitats.

Anuncis

Anuncis